Homer (1000ac) es refereix al massatge en la seva famosa Odisea, on relata que les més belles dones friccionaven als herois amb olis amb la finalitat d’aliviar la fatiga dels cansats guerrers i lluitadors.
Herodit (500 aC), savi metge grec, insistia en que tots els seus pacients siguessin massatjats completament i en aquest període va començar a extendres la gimnàstica per tota Grècia .
Sòcrates, Plató i la majoria de grans filòsofs antics van fer algunes de les seves millors exhibicions oratòries mentre eren sotmesos a aquests tractaments regeneradors en establiments engalanats per aquest fi.
Els Romans, al absorbir gran part de la cultura grega van aprendre el massatge dels metges grecs, ja que Asclepíades, que era grec, va practicar a Roma poc avanç del naixement de Jesús certa forma de mobilitzacions.
Les dones Romanes s’aprofitaven del massatge per enfortir i embellir el seu organisme i donar gràcia i flexibilitat als seus moviments, substituint així la gimnàstica, que no semblava apte per les dones.
Juli Cesar (1000aC) que com sabem avui patia atacs epilèptics, és feia pessigar tot el cos per mitigar els dolors neuràlgics que patia.
Durant l’Edat Mitjana, va caure en l’oblit la pràctica del massatge i era natural que així passes donat que la tònica mental d’aquesta època es basava en el menyspreu del cos i l’exaltació de l’esperit i es considerava profanació tot el que tingués a veure amb enfortir i vigoritzar el cos per mitjans de productes especials.
En el 1706, Hoffman va donar fregues al Rei de Prússia , per aquesta època el massatge es practicava ja en moltes parts del continent.
Indubtablement, el nom més gran de la història del massatge es el de Pehr Henrik Ling (1776-1839).
Va néixer a Suècia, ja en el 1813 va fundar l’Institut Gimnàstic Central d’Estocolm, inspirat sens dubte a la lectura del tractat Xinès que avanç ens referíem. Va ser el fundador de la gimnàstica Sueca .
A Anglaterra algunes dones de dubtosa reputació feien servir el massatge com subterfugi per treballs menys fatigosos i va augmentar fins a tal punt que durant la 1ª Guerra Mundial que, en l’àrea londinenca, era necessària una llicencia especial avanç de practicar el massatge.
Sembla ser que aquesta regulació encara no s’ha abolit avui en dia.
A finals del S.XIX i a principis del XX, el massatge ja no s’aplica de forma empírica, sinó científica.
Des de principis del SXX, a través de les moltes experiències, publicacions, aplicacions, tècniques i sistemes de massatge de diferents escoles europees, americanes i orientals se senten les bases definitives del massatge modern.
L’any 1952 Gertrude Beard va fer una descripció i definició de massatge clàssic en la que estableix les tècniques actuals del massatge.
Parla de les manipulacions de teixit tou per provocar efectes sobre diversos sistemes específics (nerviós, muscular-esquelètic, sanguini).
A Espanya han sorgit, desde mitjans del S.XX les escoles de quiromassatge, impulsades especialment pel seu creador el Dr. Vicente Lino Ferràndiz (1893-1981) metge i naturista, deixeble dels Doctors Forest i Kellog en el Sanatori de Léman, Suïssa.
El nom de quiromassatge s’ha de fer servir per descriure la tècnica creada pel seu innovador, el Dr. Ferrándiz que va ser qui, basant-se amb coneixements de tècniques alemanyes, suïsses, orientals, va formar la seva pròpia tècnica, i per diferenciar-la va posar el nom de quiro (ma, en grec) massatge; és a dir, massatge amb la ma, sense l’us d’aparells.